Alfons XIII d’Espanya (Madrid 1886 - Roma 1941), fou rei d’Espanya (1902-1931) i cap de la casa reial espanyola (1931 - 1941). Fill pòstum d’Alfons XII d’Espanya i de l’arxiduquessa Maria Cristina d’Àustria.Fill del rei Alfons XII d’Espanya que era fill de la reina Isabel II d’Espanya i de l’infantFrancesc d’Assís d’Espanya i de l’arxiduquessa Maria Cristina d’Àustria filla de l’arxiducCarles d’Àustria i de l’arxiduquessa Elisabet d’Àustria. El nou príncep nasqué sis mesos després de la mort del seu pare.
Educat al Palau Reial de Madrid per instructors, cresqué en un món extremadament cortesà en el qual ell se sentia plenament còmode.
Durant la seva minoria d’edat la seva mare exercí la Regència, en un període que veié la derrota davant els Estats Units i la pèrdua de les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines (Tractat de París, 1898). Fou declarat major d’edat als setze anys (1902) i mostrà des del començament la seva voluntat de no sotmetre’s a les limitacions constitucionals (encomanà el govern a polítics que li eren addictes i practicà una doble diplomàcia) a més de la seva perillosa inclinació envers l’exèrcit. Irritat per la manca de docilitat de Maura, el deixà caure davant la protesta contra la repressió de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), i confià el govern a José Canalejas, que presidí la darrera etapa de govern estable (1910-1912). Simultàniament es llançà a la guerra colonial, en consolidar-se el protectorat a la zona nord del Marrocpel tractat franco-espanyol del 1912.
El fraccionament dels partits, que practicà conscientment, culminà quan el 1913 cridà Eduardo Dato al poder, prescindint del cap del partit conservador, que era Maura, i escindint aquella organització política. Però, en acabar-se la Primera Guerra Mundial i iniciar-se una etapa d’inquietud política i social, es trobà desemparat dels mecanismes de defensa tradicionals, que no pogueren substituir els fugaços governs de concentració (govern nacional del 1918, etc). La situació esdevingué greu en descobrir-se la seva intervenció directa en la guerra delMarroc, prescindint de l’alt comandament militar i induint al general Silvestre a una acció que dugué al sagnant Desastre d’Annual. Per tal d’evitar la discussió de les responsabilitats, afavorí el cop d’estat militar del general Miguel Primo de Rivera (setembre del 1923). S’iniciaren així sis anys llargs de dictadura, amb la repressió sistemàtica del catalanisme, al qual el rei (popularment conegut a Catalunya com “en Cametes”, perquè tenia les cames molt primes) era ben hostil, malgrat les seves ambigüitats formals. Però en advertir que el règim dictatorial podia enfonsar la monarquia mateixa en el seu fracàs, es desféu de Primo de Rivera (gener del 1930) i intentà un impossible retorn al constitucionalisme, després del parèntesi de la dictadureta del general Berenguer. La màquina del caciquisme estava rovellada i els millors dels vells polítics l’havien abandonada: les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 mostraren que el país s’inclinava per la república, i el rei, temorós de possibles violències i abandonat de tothom, partí d’Espanya, esperant que un dia el tornarien a cridar. Lluny d’això, el suport de l’opinió pública minvaria amb els anys, malgrat la seva frustrada aproximació al carlisme.
S’exilià a França primerament i després a Roma, on rebé el suport de la família reial italiana i se separà de la seva muller, que s’instal·là a la localitat suïssa de Lausana.
Al 1936 aprovà plenament l’aixecament del 18 de juliol pensant que d’aquesta manera es podria restaurar la monarquia. Tot i això, amb el transcurs dels esdeveniments, Franco va deixar clar que el rei difícilment arribaria a exercir un paper en el futur, a conseqüència dels errors del passat. Quan va finalitzar la guerra i al no restaurar-se la monarquia, el rei suposadament va declarar al periodista nord-americà John T. Whitaker:[1] “Vaig elegir Franco quan no era ningú. Ell m’ha traït i enganyat en cada pas”.
Mesos abans de morir renuncià els seus drets dinàstics en el seu tercer fill, Joan de Borbó. Va morir el 28 de febrer de 1941 en una habitació del Gran Hotel de Roma a causa d’unaangina de pit. Al gener de 1980, per ordre del seu nét Joan Carles I les seves despulles foren traslladades de Roma (eren inhumades a l’església de la Mare de Déu de Montserrat) al panteó de Reis del Monestir de l’Escorial. 
