Albatera és un municipi del nord de la comarca del Baix Segura, en el marge esquerre del riu Segura, a 16 metres sobre el nivell de la mar. Segons el cens de l’INE de 2008, la població era de 11.656 albaterans.
En la seua gran majoria, els habitants són castellanoparlants, tot i que últimament s’està introduint novament el valencià (el cens de 2001 indica un percentatge del 7,42%).
Sembla que l’etimologia de la paraula Albatera, amb bases preromanes i ibèriques, es troba en el vocable arabitzat “batar”. L’arabista Asín Palacios diu que ve de l’àrab “al-uatira” que significa “el sender” o “la senda”.
Albatera fou conquerida per Alfons X el Savi, el 1266, i inclosa dins del terme general d’Oriola per un privilegi del monarca castellà. Jaume II la concedí a Arnau de Mur, del qual passà a la família Rocafull. Durant la guerra de les Germanies, fou lloc de resistència senyorial contra els agermanats d’Oriola i Elx. Lloc de moriscos, comptava amb 320 famílies el 1609. Precisament eixe any començà l’expulsió dels moriscos, iniciant-se la repoblació castellana, que acabarà amb la implantació d’aquesta llengua i la desaparició progressiva del valencià, i així l’any 1646, el “Consell d’Albatera” redacta ja els seus documents en castellà.
S’independitzà d’Oriola el 1627, i fou elevada a comtat el 1628. Passà a mans dels marquesos de Dosaigües i, posteriorment als de Cerdanyola. Acabada la guerra civil el 1939, al seu terme (73,1 qm2) s’establí un camp de concentració de tropes republicanes que arribà a tenir 17.000 homes. A mitjan dels seixanta tenia 4.268 habitants.
La població d’Albatera ha estat tradicionalment agrícola (de regadiu amb arbres fruiters, hortalisses, etc.); avui en dia, però, aquesta activitat econòmica no constitueix el sector principal, ara és el sector serveis, el comerç. Destaquen, dins d’aquest sector, la venda ambulant, una activitat de màxima importància entre els habitants d’Albatera. També hi ha indústria tèxtil, de productes càrnics, etc.
El més destacat del patrimoni històric d’Albatera és l’Església Parroquial de Santiago Apòstol, construïda en 1727 d’estil barroc valencià, amb influències (en l’ornament) del Rococó francés.
