Fill del rei Alfons XII d’Espanya que era fill de la reina Isabel II d’Espanya i de l’infantFrancesc d’Assís d’Espanya i de l’arxiduquessa Maria Cristina d’Àustria filla de l’arxiducCarles d’Àustria i de l’arxiduquessa Elisabet d’Àustria. El nou príncep nasqué sis mesos després de la mort del seu pare.

Educat al Palau Reial de Madrid per instructors, cresqué en un món extremadament cortesà en el qual ell se sentia plenament còmode.

Durant la seva minoria d’edat la seva mare exercí la Regència, en un període que veié la derrota davant els Estats Units i la pèrdua de les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines (Tractat de París, 1898). Fou declarat major d’edat als setze anys (1902) i mostrà des del començament la seva voluntat de no sotmetre’s a les limitacions constitucionals (encomanà el govern a polítics que li eren addictes i practicà una doble diplomàcia) a més de la seva perillosa inclinació envers l’exèrcit. Irritat per la manca de docilitat de Maura, el deixà caure davant la protesta contra la repressió de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), i confià el govern a José Canalejas, que presidí la darrera etapa de govern estable (1910-1912). Simultàniament es llançà a la guerra colonial, en consolidar-se el protectorat a la zona nord del Marrocpel tractat franco-espanyol del 1912.

El fraccionament dels partits, que practicà conscientment, culminà quan el 1913 cridà Eduardo Dato al poder, prescindint del cap del partit conservador, que era Maura, i escindint aquella organització política. Però, en acabar-se la Primera Guerra Mundial i iniciar-se una etapa d’inquietud política i social, es trobà desemparat dels mecanismes de defensa tradicionals, que no pogueren substituir els fugaços governs de concentració (govern nacional del 1918, etc). La situació esdevingué greu en descobrir-se la seva intervenció directa en la guerra delMarroc, prescindint de l’alt comandament militar i induint al general Silvestre a una acció que dugué al sagnant Desastre d’Annual. Per tal d’evitar la discussió de les responsabilitats, afavorí el cop d’estat militar del general Miguel Primo de Rivera (setembre del 1923). S’iniciaren així sis anys llargs de dictadura, amb la repressió sistemàtica del catalanisme, al qual el rei (popularment conegut a Catalunya com “en Cametes”, perquè tenia les cames molt primes) era ben hostil, malgrat les seves ambigüitats formals. Però en advertir que el règim dictatorial podia enfonsar la monarquia mateixa en el seu fracàs, es desféu de Primo de Rivera (gener del 1930) i intentà un impossible retorn al constitucionalisme, després del parèntesi de la dictadureta del general Berenguer. La màquina del caciquisme estava rovellada i els millors dels vells polítics l’havien abandonada: les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 mostraren que el país s’inclinava per la república, i el rei, temorós de possibles violències i abandonat de tothom, partí d’Espanya, esperant que un dia el tornarien a cridar. Lluny d’això, el suport de l’opinió pública minvaria amb els anys, malgrat la seva frustrada aproximació al carlisme.

S’exilià a França primerament i després a Roma, on rebé el suport de la família reial italiana i se separà de la seva muller, que s’instal·là a la localitat suïssa de Lausana.

Al 1936 aprovà plenament l’aixecament del 18 de juliol pensant que d’aquesta manera es podria restaurar la monarquia. Tot i això, amb el transcurs dels esdeveniments, Franco va deixar clar que el rei difícilment arribaria a exercir un paper en el futur, a conseqüència dels errors del passat. Quan va finalitzar la guerra i al no restaurar-se la monarquia, el rei suposadament va declarar al periodista nord-americà John T. Whitaker:^[1] “Vaig elegir Franco quan no era ningú. Ell m’ha traït i enganyat en cada pas”.

Mesos abans de morir renuncià els seus drets dinàstics en el seu tercer fill, Joan de Borbó. Va morir el 28 de febrer de 1941 en una habitació del Gran Hotel de Roma a causa d’unaangina de pit. Al gener de 1980, per ordre del seu nét Joan Carles I les seves despulles foren traslladades de Roma (eren inhumades a l’església de la Mare de Déu de Montserrat) al panteó de Reis del Monestir de l’Escorial. 

Fill de la Reina Isabel II d’Espanya i suposadament de l’infant Francesc d’Assís d’Espanya (que rebia el pseudònim de Paquito Natillas) i era nét del rei Ferran VII d’Espanya i de la princesa Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies i de l’infant Francesc de Paula d’Espanya i de l’infanta Lluïsa Carlota de Borbó-Dues Sicílies. Els quatre avis d’Alfons XII descendien directament del rei Carles III d’Espanya, ja que tant l’avi matern com els avis paterns descedien de l’esmentat rei a través del seu fill, el rei Carles IV d’Espanya i l’avia materna a través del rei Ferran I de les Dues Sicílies. Malgrat tot, diverses font revelen que el vertader pare d’Alfons seria el capità de l’exèrcit Enrique Puig Moltó amant de la seva mare.

Al 1868, sent encara un nen, la seva mare va ser destronada per la Revolució del 1868 (coneguda comLa Gloriosa), obligant a la Família Reial a partir cap a l’exili, els Reis es van instal.lar per separat a París. La sortida a Europa del jove príncep va suposar una experiència molt enriquidora, al poder viure amb altres sistemes polítics com el francès, l’austríac o el britànic. De fet, el Príncep Alfons va ser el primer príncep d’Astúries que es va formar en centres educatius i militars estrangers.

El seu primer centre exterior va ser l’escola Stanislas, a París. El 29 de setembre de 1869, la família es va traslladar transitòriament aGinebra, on a més de rebre classes particulars, el Príncep Alfons va anar a l’Acadèmia Pública de la ciutat cantonal. Continuant amb la seva educació, va anar a la Reial i Imperial Acadèmia Teresiana de Viena. Finalment entrà a la Acadèmia militar de Sandhurst, aAnglaterra. En aquest país el futur rei va conèixer de primera mà el constitucionalisme anglès.

De la correspondència d’Alfons amb la seva mare la Reina durant totes les seves estades en els diferents escoles i acadèmies, es posa de manifest la relativa estretor econòmica en què es movia la família reial en aquests anys.

El 25 de juny de 1870, la seva mare, Isabel II, va abdicar els seus drets dinàstics, en un document signat a París, en favor del seu fill Alfons, que passava així a ser considerat pels monàrquics com el legítim Rei d’Espanya.

Mentrestant, a Espanya es succeïen diferents formes de govern: el Govern Provisional (1868 - 1870), la monarquia democràtica d’Amadeu I (1871 - 1873) i la I República (1873 - 1874). Al mes de gener de 1874 el cop d’Estat del general Pavia posa punt i final a l’experiència republicana, i es va obrir un segon període de Governs provisionals. Durant aquesta etapa històrica (el Sexenni Democràtic), la causa alfonsina va estar representada a les Corts per Antonio Cánovas del Castillo.

L’1 de desembre de 1874, Alfons va fer públic el Manifest de Sandhurst, presentant-se a els espanyols com un príncep catòlic,espanyol, constitucionalista, liberal, i desitjós de servir la nació.

El 29 de desembre de 1874 es va produir la restauració de la monarquia al pronunciar-se el general segovià Martínez-Campos a Sagunt (València) a favor de l’accés al tron del príncep Alfons. En aquell moment, el Cap de l’Estat era el general Serrano. El cap del Govern eraSagasta. El gener de 1875 va arribar a Espanya i va ser proclamat rei davant les Corts Espanyoles.

Durant el seu breu regnat tres són les principal línies d’acció:

• En primer lloc es dóna per conclòs el conflicte, si més no armat, entre el carlisme i l’isabelisme. Acaba la tercera guerra carlina i Alfons es reconegut per amplis sectors del carlisme.

• En segon lloc, s’inicià el conflicte cubà que acabaria l’any 1898 amb la pèrdua de la colònia a favor dels Estats Units.

• En tercer lloc, el seu regnat significà l’inici de la Restauració, de la política bipartidista entre els liberals de Práxedes Mateo Sagasta i el conservador Antonio Cánovas del Castillo i del caciquisme electoral.

Alfons XII va realitzar al 1883, una visita oficial a Bèlgica, Àustria, Alemanya i França. A Alemanya va acceptar el nomenament com a coronel honorari d’un regiment de la guarnició d’Alsàcia, territori conquerit pels alemanys mentre que la sobirania era reclamada perFrança. Aquest fet va donar lloc a una rebuda hostil al monarca espanyol per part del poble de París durant la seva visita oficial a França.

Alemanya va tractar d’ocupar les Illes Carolines, en aquell moment sota domini espanyol, provocant un incident entre els dos països que es va saldar a favor d’Espanya amb la signatura de un acord hispanoalemany al 1885. Aquest mateix any es va desencadenar un brot de còlera a Aranjuez. El monarca, sense comptar amb l’aprovació del govern, va visitar els malalts, gest que va ser apreciat per la població. Poc temps després, el 25 de novembre, Alfons XII va morir de tuberculosi al Palau del Pardo, a Madrid.  

Fill gran de Ferran III de Lleó i de Castella i de Beatriu de Suàbia, va heretar el regne de Castella a la mort del seu pare el 1252.

Va fracassar en la pugna per la corona del Sacre Imperi Romanogermànic a la qual va dedicar molt esforç i diners. Va prendre diverses places andaluses, Cadis entre elles, però va haver de renunciar a l’Algarve i a les seves aspiracions sobre Navarra. El 1260 conquesta i incendia Rabat.

Va haver de plantar cara a diverses rebel·lions internes entre les quals destaquen la dels mudèjars el 1264 i al problema successori plantejat en els últims anys del seu regnat. El monarca, casat des de 1249 amb Violant d’Aragó, filla de Jaume I de Catalunya-Aragó, va tenir deu fills legítims, però el primogènit i hereu al tron, don Ferran de la Cerda, va morir el 1275. El rei va tractar de defensar els drets successoris del seu nét, el primogènit de Ferran, però Sanç, fill segon del rei i germà de Ferran de la Cerda, va reclamar la successió per a ell rebent moltes adhesions a la seva causa. El rei va conservar solament la fidelitat de Sevilla on va viure els últims mesos de la seva vida bastant aïllat i secundat solament per un reduït nombre dels seus antics col·laboradors. Per aquest motiu en l’escut d’aquesta ciutat andalusa hi figurin les síl·labes NO-DO, amb una madeixa entre les dues, que donen començament i fi a la frase No m’ha dejado (“No m’ha deixat”) en al·lusió a lleialtat dels sevillans.

Durant el seu regnat va impulsar l’economia destacant entre altres mesures la institucionalització de la Mesta en 1273. També va fomentar la repoblació de terres conquistades als musulmans (Múrcia), Baixa Andalusia) i la unificació legislativa amb el Fur Real i les Set Partides. Va voler impulsar l’armada i protegir les costes de les incursions pirates, i atacar per mar el nord d’Àfrica: amb aquests objectius va fundar l’Orde de Santa Maria d’Espanya en 1272, però la flota fou aniquilada en 1279 i l’orde desaparegué l’any següent.

A pesar d’haver pactat amb Pere el Gran el Tractat d’Ágreda per garantir el suport de la Corona d’Aragó a les pretensions de Sanç, a canvi de la pau i cessions territorials,^[1] Alfons va decretar el des-heretament de Sanç el 8 de novembre de 1282, però aquest es va fer finalment amb el tron a la mort del seu pare.

Va fomentar l’activitat cultural, promocionant l’Escola de traductors de Toledo i va ser excel·lent poeta en gallec. De la seva extensa obra jurídica, científica, històrica i literària, en destaquen El fuero real de Castilla, el Codigo de las siete partidas, les Tablas alfonsíes, la Crónica general e grand estoria, i les Cantigas de Santa María (en gallec), així com el Lapidario i el Libro de axedrex, dados y tablas.^[2]

Alfons X va realitzar també la primera reforma (normalització) ortogràfica del castellà, idioma que va adoptar com a oficial del regne en detriment del llatí.

L’escola de traductors de Toledo va aglutinar un grup d’estudiosos cristians, jueus i musulmans que van desenvolupar una important labor científica en rescatar textos de l’antiguitat i traduir-los a les llengües occidentals, un fet que va contribuir a posar els fonaments del renaixement científic en l’Europa medieval.

Adolfo Marsillach i Soriano

El 1947 ingressa en el quadre escènic de Ràdio Barcelona, en el qual fa les seves primeres interpretacions, combinant-les amb els seus estudis de dret, i debuta amb “El zoo de cristal” de Tennessee Williams. El 1951 debutà a Madrid amb En la ardiente oscuridad d’Antonio Buero Vallejo i el 1956 forma la seva pròpia companyia amb la seva primera esposa, la també actriu Amparo Soler Leal. El seu primer paper important fou a l’obra d’Alfonso Sastre Escuadra hacia la muerte però es va definir per la direcció de teatre, labor en la qual es va haver d’enfrontar freqüentment amb les estètiques, censures i ideologies franquistes. Va destacar el seu muntatge d’ El arquitecto y el emperador de Asiria (1977), de Fernando Arrabal, delMarat-Sade de Peter Weiss, del Tartufo de Molière de Sócrates, espectacle creat sobre els Diàlegs de Plató i muntat entre grans blocs cúbics. També va fer el muntatge de la seva pròpia obra teatral Yo me bajo en la próxima, ¿y usted? (1981) peça satírica i en part autobiogràfica on es descriuen les relacions de parella durant els anys predemocràtics. També va ser molt celebrat el seu muntatge de ¿Quién teme a Virginia Woolf? (1999), d’Edward Franklin Albee, interpretada per Núria Espert.

En el cinema va intervenir en Jeromín (1953), de Luis Lucia Mingarro, Salto a la gloria (1959), de León Klimovsky, Maribel y la extraña familia (1960), de José María Forqué, una adaptació de l’obra homònima de Miguel Mihura; Sesión continua (1984), de José Luis Garci i Esquilache (1988), de Josefina Molina, adaptació teatral d’ Un soñador para un pueblod’Antonio Buero Vallejo. El 1974 va debutar com a director amb Flor de santidad, basada amb una obra de Valle-Inclán.

En Televisió va intervenir en les sèries humorístiques Silencio, se rueda, Silencio, se estrena, La señora García se confiesa, Fernández, punto y coma i en la històrica Ramón y Cajal, interpetant aquesta vegada al personatge protagonista, el que li va valer una gran popularitat. Com a escriptor, fora de la comèdia Yo me bajo en la próxima, y usted? i de les seves excel·lents memòries, és autor de la novel·la Se vende ático, premio Espasa d’humor de l’any 1995.

La recién fundada democràcia a Espanya va donar a Marsillach suficients suports per a implicar-se en projectes institucionals de renovació teatral, en la labor de la qual va assolir crear una companyia nacional de teatre clàssic, a semblança de les existents en altres països. En 1978, va fundar el Centro Dramático Nacional i entre 1989 i 1990 va dirigir el Institut Nacional de les Arts Escèniques i la Música (INAEM); per fi, en 1985, va crear la Companyia Nacional de Teatre Clàssic, procurant no fer distincions entre actors que fomentessin el divismo i amb la qual va dirigir peces clàssiques com El médico de su honra, de Pedro Calderón de la Barca, La Celestina, La gran sultana, de Miguel de Cervantes, Fuenteovejuna, deLope de Vega, o Don Gil de las calzas verdes, de Tirso de Molina.

Va escriure unes excel·lents memòries amb el títol, inspirat en una frase habitual en les cartes de Bertolt Brecht, Tan lejos, tan cerca (1998); a part de pel seu bon estil, per la informació sobre la societat de postguerra i per les anècdotes que conta, aquesta obra és important i gairebé fonamental per a conèixer la història del teatre espanyol en l’època que li va tocar viure i en la qual va ser moltes vegades protagonista. Per aquesta obra va guanyar el XI Premi Comillas de biografia. Després d’una llarga lluita contra el càncer, va morir a Madrid i es va fer la vetlla del seu taüt sobre un escenari.

Nicolas Camille Flammarion (Montigny-le-Roi, 26 de febrer de 1842 – Juvisy-sur-Orge, 3 de juny de 1925) va ser un astrònom i escriptor francès. Fou un autor prolífic amb més de cinquanta títols publicats, incloent obres de divulgació científica sobre astronomia, diverses novel·les pioneres notables de ciència-ficció i unes quants obres sobre l’espiritisme i temes relacionats. També va publicar la revista L’Astronomie, a partir de 1882. Va mantenir un observatori privat a Juvisy-sur-Orge, França.

Flammarion era amic d’Allan Kardec, el codificador del espiritisme. Convertint-se en espiritista convicte, ha estat elegit per pronunciar el discurs als peus de la tomba de Kardec, dient que ell era «el bon judici encarnat». Després de la mort de Kardec, va començar a participar en l’estudi teològic del espiritisme.

Les obres de Flammarion, a partir de llavors, demostren la seva visió espiritual sobre temes clau per a la humanitat, com es veurà pels títols d’algunes obres que apareixen llistats a la bibliografia. En alguns, com «Relats de l’Infinit», descriu la reencarnació d’un esperit en altres mons i en formes de vida completament diferents de les terrestres.

El capítol VI de «El Gènesi segons l’espiritisme», una de les obres bàsiques de la doctrina, titulat «Uranografia general – L’espai i el temps», és la transcripció d’una sèrie de comunicacions a la Societat Espiritista de París el 1862 i 1863, sota el títol Estudis uranogràfiques. Algunes comunicacions d’aquest treball s’atribueixen a l’esperit de Galileo.

Antonio Buero Vallejo

Interessat per la pintura en la seva joventut, va participar en laGuerra Civil Espanyola al bàndol republicà, sofrint presó per aquesta qüestió. A pesar d’això no es va rendir, i quan va sortir, es va concentrar en el teatre, al que mai va deixar d’imprimir una profunda denúncia social i política, que li va valer fins i tot la impossibilitat d’estrenar alguna de les seves obres. Membre de nombre de la Reial Acadèmia Espanyola en 1971 per a ocupar la butaca X. Guardonat amb el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles en 1996 i el Premi Cervantes en 1986.

Segons en Jordi Bilbeny, el cognom “Casaus” demostra la catalanitat del bisbe en contra de la historiografia oficial, que el fa oriünd de Sevilla. De petit probablement conegué als Reis Catòlics, i a Cristòfol Colom, doncs el seu pare Pedro de las Casas, participà en els viatges del l’almirall. El 1499 tingué l’oportunitat de conèixer a un indi que fou portat per Colom i regalat al seu pare com esclau.^[1] El 1502, seguint els passos del seu pare, que havia participat en el segon viatge de Colom, Bartolomé de Las Casas va arribar a la Hispaniola, on s’encarrega d’administrar una encomienda. S’ordena sacerdot el 1510, i a la primavera de 1512 viatja aCuba com a capellà de Pánfilo de Narváez. El 1514 se li va atorgar l’administració d’una altraencomienda on els indis treballaven en la mineria; gradualment, Las Casas va prenent consciència de la injustícia del sistema. Convençut que havia «de procurar el remei d’aquesta gent divinament ordenat», va viatjar a Castella i es va entrevistar amb el rei Ferran el Catòlic i amb el cardenal Cisneros, que el nomenarà Protector dels indis, el 1516. A la mort del cardenal, s’entrevistà amb el nou rei, Carles I, que li va concedir el territori de Cumaná (a l’actualVeneçuela), perquè hi apliqués les seves teories.

Va tornar a Amèrica el 1520, amb la intenció de dur a terme el seu projecte, sempre en contra de l’esclavitud dels indis, però tot plegat va fracassar perquè durant la seva absència els indis es varen rebel·lar. Desenganyat, va entrar a l’orde dominicà, que sempre havien criticat el sistema de les encomiendas, i es retirà a partir de 1521, en què es dedicà a l’estudi i començà a escriure la seva Història de les Índies.

El 1535 tornà al continent americà, on intentà de nou un programa de colonització pacífica a Guatemala; hi obté un èxit relatiu, i retornà de nou a Castella el 1540 i, a Valladolid, visità de nou Carles I. El monarca, havent escoltat les demandes de Las Casas i les noves idees del dret de gents difoses per Francisco de Vitoria, va convocar el Consell d’Índies en l’anomenada Junta de Valladolid.

Com a conseqüència del que es va discutir, es van promulgar el 20 de novembre de 1542 les Lleis Noves, en les quals es prohibia l’esclavitud dels indis i s’ordenava que tots quedessin lliures dels encomenderos i estiguessin sota la protecció directa de la Corona. A més a més, es disposava que, pel que feia a la penetració en terres fins llavors no explorades, hi havien de participar sempre dos religiosos, que vigilarien que els contactes amb els indis es duguessin a terme en forma pacífica per tal de donar lloc al diàleg que propiciés la seva conversió. Això no va resoldre el problema, però almenys va ser un primer intent. Al final d’aquell mateix any va acabar de redactar a València la seva obra més coneguda, la Brevísima relación de la destrucción de las Indias, dirigida al príncep Felip (futur Felip II), llavors encarregat dels assumptes de les Índies.

Se li va oferir l’arquebisbat de Cuzco, importantíssim en aquell moment, però Las Casas no el va acceptar, encara que sí que va acceptar el bisbat de Chiapas el 1543, amb l’encàrrec de posar en pràctica les seves teories. Durant la seva estada a Chiapas, que va durar dos anys, va viure a la Ciudad Real de Chiapas, avui anomenada San Cristóbal de Las Casas en honor seu. Va tornar definitivament a Castella el 1547.

A Valladolid, entre 1550 i 1551, va mantenir una polèmica amb Juan Ginés de Sepúlveda sobre la legitimitat de la conquesta de la qual va sortir triomfant aquest darrer, i Las Casas va renunciar al seu bisbat. Fins a la seva mort a Madrid el 1566 va continuar amb la seva tasca propagandística a favor dels indis, per la qual cosa serà conegut com l’Apòstol dels Indis.

Va passar els últims anys a Madrid. Ja havia acabat la seva Història de les Índies i va escriure diversos memorials, i De thesauris, on qüestionava el dret de propietat dels tresors que Atahualpa havia ofert com a rescat per la seva vida i dels que es trobaven a les tombes dels indígenes. El febrer de 1564 va fer testament i va escriure encara un nou memorial al Consell d’Índies. Va morir el 17 de juliol de 1566 al convent de Nuestra Señora de Atocha de Madrid.

Pedro Calderón de la Barca

Es va distingir com a soldat al servei del Duque del Infantado a la guerra dels trenta anys durant elsetge d’Hondarribia de 1638 i a la Guerra dels Segadors. Ferit durant la Batalla de Lleida 1642, va obtenir la llicència absoluta el 1642 i una pensió vitalícia.

Els temes de Calderón són els típics del barroc i estan envoltats de pessimisme existencial. Es pregunta sobre què es la realitat, sobretot tenint en compte els enganys de la societat, ja que tota la vida sembla un somni. L’individu està asfixiat pels convencionalismes i les enveges, que no el deixen ser lliure ni mantenir els seus principis, entre els que destaca l’honor. La religió ocupa un paper central: defensa una pietat autèntica i respectuosa amb els dogmes del catolicisme. L’amor apareix com el motor de l’acció per als personatges, caracteritzats per un parell de trets del seu caràcter que els fan propers a l’arquetip.

Militar i polític veneçolà, fou una de les figures més destacades, juntament amb l’argentíJosé de San Martín, del moviment d’emancipació americana davant l’Imperi Espanyol. Va contribuir de manera decisiva a la independència de les actuals Bolívia, Colòmbia,Equador, Panamà, Perú i Veneçuela. Li fou concedit el títol honorífic de “Libertador por el Cabildo de Mèrida” a Veneçuela que, després de ser-li ratificat a Caracas, va quedar associat al seu nom. Els problemes per tirar endavant els seus plans van ser tan freqüents que va arribar a afirmar de si mateix que era “l’home de les dificultats” en una carta dirigida al general Francisco de Paula Santander, el 1825.

Va participar en la fundació de la Gran Colòmbia, estat que va intentar consolidar com una gran confederació política i militar a Amèrica, de la qual fou president. Bolívar és considerat per les seves accions i idees una destacada figura de la història universal, ja que va deixar un llegat polític en diversos països llatinoamericans alguns dels quals l’han convertit en objecte de veneració nacionalista com ho queda palès pels nombrosos reconeixements que s’han generat: porten el seu nom Bolívia, la República Bolivariana de Veneçuela el departament de Bolívar a Colòmbia, la província de Bolívar a l’Equador, i moltes altres localitats, institucions, parcs, muntanyes, entre d’altres, arreu del món. Lamoneda veneçolana s’anomena bolívar.

Va néixer el 23 de desembre de 1881 a la ciutat de Moguer, població situada a la província de Huelva. Va estudiar a la Universitat de Sevillala carrera de Dret per exigència del seu pare, encara que no va finalitzar els seus estudis. Els poemes de Rubén Darío, el membre més destacat del Modernisme en la poesia espanyola, el van commoure especialment durant la seva joventut.

El 1900 va publicar els seus dos primers llibres de textos. La mort del seu pare aquell mateix any i la ruïna familiar li van causar una profunda preocupació, viscuda intensament a causa del seu caràcter hiperestèsic, i el 1901 ingressà a causa d’una forta depressió en un sanatori a la ciutat francesa de Bordeus, on va tenir una aventura amorosa amb la dona del seu psiquiatra. El 1905 retornà al seu poble natal i sis anys més tard es traslladà a Madrid. Va fer diversos viatges a França i posteriorment als Estats Units d’Amèrica, on es va casar amb Zenòbia Camprubí i Aymar.

L’any 1936 es va veure obligat a abandonar Espanya en esclatar la Guerra Civil Espanyola i s’establí a l’illa de Puerto Rico, on també van viure exiliats artistes com Pau Casals o Francisco Ayala, i esdevenint professor universitari. El 1946 roman hospitalitzat vuit mesos a causa d’altra crisi depressiva. El 1956, tres dies deprés de ser-li concedit el Premi Nobel, morí la seva esposa a conseqüència d’un càncer, detectat ja el 1931. Jiménez mai es recuperà d’aquesta pèrdua i morí el 29 de maig de 1958 a la ciutat de Santurce, situada a Puerto Rico. Posteriorment les seves restes foren traslladades a Espanya.

(Font: Vikipèdia)