Fill gran de Ferran III de Lleó i de Castella i de Beatriu de Suàbia, va heretar el regne de Castella a la mort del seu pare el 1252.

Va fracassar en la pugna per la corona del Sacre Imperi Romanogermànic a la qual va dedicar molt esforç i diners. Va prendre diverses places andaluses, Cadis entre elles, però va haver de renunciar a l’Algarve i a les seves aspiracions sobre Navarra. El 1260 conquesta i incendia Rabat.

Va haver de plantar cara a diverses rebel·lions internes entre les quals destaquen la dels mudèjars el 1264 i al problema successori plantejat en els últims anys del seu regnat. El monarca, casat des de 1249 amb Violant d’Aragó, filla de Jaume I de Catalunya-Aragó, va tenir deu fills legítims, però el primogènit i hereu al tron, don Ferran de la Cerda, va morir el 1275. El rei va tractar de defensar els drets successoris del seu nét, el primogènit de Ferran, però Sanç, fill segon del rei i germà de Ferran de la Cerda, va reclamar la successió per a ell rebent moltes adhesions a la seva causa. El rei va conservar solament la fidelitat de Sevilla on va viure els últims mesos de la seva vida bastant aïllat i secundat solament per un reduït nombre dels seus antics col·laboradors. Per aquest motiu en l’escut d’aquesta ciutat andalusa hi figurin les síl·labes NO-DO, amb una madeixa entre les dues, que donen començament i fi a la frase No m’ha dejado (“No m’ha deixat”) en al·lusió a lleialtat dels sevillans.

Durant el seu regnat va impulsar l’economia destacant entre altres mesures la institucionalització de la Mesta en 1273. També va fomentar la repoblació de terres conquistades als musulmans (Múrcia), Baixa Andalusia) i la unificació legislativa amb el Fur Real i les Set Partides. Va voler impulsar l’armada i protegir les costes de les incursions pirates, i atacar per mar el nord d’Àfrica: amb aquests objectius va fundar l’Orde de Santa Maria d’Espanya en 1272, però la flota fou aniquilada en 1279 i l’orde desaparegué l’any següent.

A pesar d’haver pactat amb Pere el Gran el Tractat d’Ágreda per garantir el suport de la Corona d’Aragó a les pretensions de Sanç, a canvi de la pau i cessions territorials,^[1] Alfons va decretar el des-heretament de Sanç el 8 de novembre de 1282, però aquest es va fer finalment amb el tron a la mort del seu pare.

Va fomentar l’activitat cultural, promocionant l’Escola de traductors de Toledo i va ser excel·lent poeta en gallec. De la seva extensa obra jurídica, científica, històrica i literària, en destaquen El fuero real de Castilla, el Codigo de las siete partidas, les Tablas alfonsíes, la Crónica general e grand estoria, i les Cantigas de Santa María (en gallec), així com el Lapidario i el Libro de axedrex, dados y tablas.^[2]

Alfons X va realitzar també la primera reforma (normalització) ortogràfica del castellà, idioma que va adoptar com a oficial del regne en detriment del llatí.

L’escola de traductors de Toledo va aglutinar un grup d’estudiosos cristians, jueus i musulmans que van desenvolupar una important labor científica en rescatar textos de l’antiguitat i traduir-los a les llengües occidentals, un fet que va contribuir a posar els fonaments del renaixement científic en l’Europa medieval.

Adolfo Marsillach i Soriano

El 1947 ingressa en el quadre escènic de Ràdio Barcelona, en el qual fa les seves primeres interpretacions, combinant-les amb els seus estudis de dret, i debuta amb “El zoo de cristal” de Tennessee Williams. El 1951 debutà a Madrid amb En la ardiente oscuridad d’Antonio Buero Vallejo i el 1956 forma la seva pròpia companyia amb la seva primera esposa, la també actriu Amparo Soler Leal. El seu primer paper important fou a l’obra d’Alfonso Sastre Escuadra hacia la muerte però es va definir per la direcció de teatre, labor en la qual es va haver d’enfrontar freqüentment amb les estètiques, censures i ideologies franquistes. Va destacar el seu muntatge d’ El arquitecto y el emperador de Asiria (1977), de Fernando Arrabal, delMarat-Sade de Peter Weiss, del Tartufo de Molière de Sócrates, espectacle creat sobre els Diàlegs de Plató i muntat entre grans blocs cúbics. També va fer el muntatge de la seva pròpia obra teatral Yo me bajo en la próxima, ¿y usted? (1981) peça satírica i en part autobiogràfica on es descriuen les relacions de parella durant els anys predemocràtics. També va ser molt celebrat el seu muntatge de ¿Quién teme a Virginia Woolf? (1999), d’Edward Franklin Albee, interpretada per Núria Espert.

En el cinema va intervenir en Jeromín (1953), de Luis Lucia Mingarro, Salto a la gloria (1959), de León Klimovsky, Maribel y la extraña familia (1960), de José María Forqué, una adaptació de l’obra homònima de Miguel Mihura; Sesión continua (1984), de José Luis Garci i Esquilache (1988), de Josefina Molina, adaptació teatral d’ Un soñador para un pueblod’Antonio Buero Vallejo. El 1974 va debutar com a director amb Flor de santidad, basada amb una obra de Valle-Inclán.

En Televisió va intervenir en les sèries humorístiques Silencio, se rueda, Silencio, se estrena, La señora García se confiesa, Fernández, punto y coma i en la històrica Ramón y Cajal, interpetant aquesta vegada al personatge protagonista, el que li va valer una gran popularitat. Com a escriptor, fora de la comèdia Yo me bajo en la próxima, y usted? i de les seves excel·lents memòries, és autor de la novel·la Se vende ático, premio Espasa d’humor de l’any 1995.

La recién fundada democràcia a Espanya va donar a Marsillach suficients suports per a implicar-se en projectes institucionals de renovació teatral, en la labor de la qual va assolir crear una companyia nacional de teatre clàssic, a semblança de les existents en altres països. En 1978, va fundar el Centro Dramático Nacional i entre 1989 i 1990 va dirigir el Institut Nacional de les Arts Escèniques i la Música (INAEM); per fi, en 1985, va crear la Companyia Nacional de Teatre Clàssic, procurant no fer distincions entre actors que fomentessin el divismo i amb la qual va dirigir peces clàssiques com El médico de su honra, de Pedro Calderón de la Barca, La Celestina, La gran sultana, de Miguel de Cervantes, Fuenteovejuna, deLope de Vega, o Don Gil de las calzas verdes, de Tirso de Molina.

Va escriure unes excel·lents memòries amb el títol, inspirat en una frase habitual en les cartes de Bertolt Brecht, Tan lejos, tan cerca (1998); a part de pel seu bon estil, per la informació sobre la societat de postguerra i per les anècdotes que conta, aquesta obra és important i gairebé fonamental per a conèixer la història del teatre espanyol en l’època que li va tocar viure i en la qual va ser moltes vegades protagonista. Per aquesta obra va guanyar el XI Premi Comillas de biografia. Després d’una llarga lluita contra el càncer, va morir a Madrid i es va fer la vetlla del seu taüt sobre un escenari.

Nicolas Camille Flammarion (Montigny-le-Roi, 26 de febrer de 1842 – Juvisy-sur-Orge, 3 de juny de 1925) va ser un astrònom i escriptor francès. Fou un autor prolífic amb més de cinquanta títols publicats, incloent obres de divulgació científica sobre astronomia, diverses novel·les pioneres notables de ciència-ficció i unes quants obres sobre l’espiritisme i temes relacionats. També va publicar la revista L’Astronomie, a partir de 1882. Va mantenir un observatori privat a Juvisy-sur-Orge, França.

Flammarion era amic d’Allan Kardec, el codificador del espiritisme. Convertint-se en espiritista convicte, ha estat elegit per pronunciar el discurs als peus de la tomba de Kardec, dient que ell era «el bon judici encarnat». Després de la mort de Kardec, va començar a participar en l’estudi teològic del espiritisme.

Les obres de Flammarion, a partir de llavors, demostren la seva visió espiritual sobre temes clau per a la humanitat, com es veurà pels títols d’algunes obres que apareixen llistats a la bibliografia. En alguns, com «Relats de l’Infinit», descriu la reencarnació d’un esperit en altres mons i en formes de vida completament diferents de les terrestres.

El capítol VI de «El Gènesi segons l’espiritisme», una de les obres bàsiques de la doctrina, titulat «Uranografia general – L’espai i el temps», és la transcripció d’una sèrie de comunicacions a la Societat Espiritista de París el 1862 i 1863, sota el títol Estudis uranogràfiques. Algunes comunicacions d’aquest treball s’atribueixen a l’esperit de Galileo.

Antonio Buero Vallejo

Interessat per la pintura en la seva joventut, va participar en laGuerra Civil Espanyola al bàndol republicà, sofrint presó per aquesta qüestió. A pesar d’això no es va rendir, i quan va sortir, es va concentrar en el teatre, al que mai va deixar d’imprimir una profunda denúncia social i política, que li va valer fins i tot la impossibilitat d’estrenar alguna de les seves obres. Membre de nombre de la Reial Acadèmia Espanyola en 1971 per a ocupar la butaca X. Guardonat amb el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles en 1996 i el Premi Cervantes en 1986.

Segons en Jordi Bilbeny, el cognom “Casaus” demostra la catalanitat del bisbe en contra de la historiografia oficial, que el fa oriünd de Sevilla. De petit probablement conegué als Reis Catòlics, i a Cristòfol Colom, doncs el seu pare Pedro de las Casas, participà en els viatges del l’almirall. El 1499 tingué l’oportunitat de conèixer a un indi que fou portat per Colom i regalat al seu pare com esclau.^[1] El 1502, seguint els passos del seu pare, que havia participat en el segon viatge de Colom, Bartolomé de Las Casas va arribar a la Hispaniola, on s’encarrega d’administrar una encomienda. S’ordena sacerdot el 1510, i a la primavera de 1512 viatja aCuba com a capellà de Pánfilo de Narváez. El 1514 se li va atorgar l’administració d’una altraencomienda on els indis treballaven en la mineria; gradualment, Las Casas va prenent consciència de la injustícia del sistema. Convençut que havia «de procurar el remei d’aquesta gent divinament ordenat», va viatjar a Castella i es va entrevistar amb el rei Ferran el Catòlic i amb el cardenal Cisneros, que el nomenarà Protector dels indis, el 1516. A la mort del cardenal, s’entrevistà amb el nou rei, Carles I, que li va concedir el territori de Cumaná (a l’actualVeneçuela), perquè hi apliqués les seves teories.

Va tornar a Amèrica el 1520, amb la intenció de dur a terme el seu projecte, sempre en contra de l’esclavitud dels indis, però tot plegat va fracassar perquè durant la seva absència els indis es varen rebel·lar. Desenganyat, va entrar a l’orde dominicà, que sempre havien criticat el sistema de les encomiendas, i es retirà a partir de 1521, en què es dedicà a l’estudi i començà a escriure la seva Història de les Índies.

El 1535 tornà al continent americà, on intentà de nou un programa de colonització pacífica a Guatemala; hi obté un èxit relatiu, i retornà de nou a Castella el 1540 i, a Valladolid, visità de nou Carles I. El monarca, havent escoltat les demandes de Las Casas i les noves idees del dret de gents difoses per Francisco de Vitoria, va convocar el Consell d’Índies en l’anomenada Junta de Valladolid.

Com a conseqüència del que es va discutir, es van promulgar el 20 de novembre de 1542 les Lleis Noves, en les quals es prohibia l’esclavitud dels indis i s’ordenava que tots quedessin lliures dels encomenderos i estiguessin sota la protecció directa de la Corona. A més a més, es disposava que, pel que feia a la penetració en terres fins llavors no explorades, hi havien de participar sempre dos religiosos, que vigilarien que els contactes amb els indis es duguessin a terme en forma pacífica per tal de donar lloc al diàleg que propiciés la seva conversió. Això no va resoldre el problema, però almenys va ser un primer intent. Al final d’aquell mateix any va acabar de redactar a València la seva obra més coneguda, la Brevísima relación de la destrucción de las Indias, dirigida al príncep Felip (futur Felip II), llavors encarregat dels assumptes de les Índies.

Se li va oferir l’arquebisbat de Cuzco, importantíssim en aquell moment, però Las Casas no el va acceptar, encara que sí que va acceptar el bisbat de Chiapas el 1543, amb l’encàrrec de posar en pràctica les seves teories. Durant la seva estada a Chiapas, que va durar dos anys, va viure a la Ciudad Real de Chiapas, avui anomenada San Cristóbal de Las Casas en honor seu. Va tornar definitivament a Castella el 1547.

A Valladolid, entre 1550 i 1551, va mantenir una polèmica amb Juan Ginés de Sepúlveda sobre la legitimitat de la conquesta de la qual va sortir triomfant aquest darrer, i Las Casas va renunciar al seu bisbat. Fins a la seva mort a Madrid el 1566 va continuar amb la seva tasca propagandística a favor dels indis, per la qual cosa serà conegut com l’Apòstol dels Indis.

Va passar els últims anys a Madrid. Ja havia acabat la seva Història de les Índies i va escriure diversos memorials, i De thesauris, on qüestionava el dret de propietat dels tresors que Atahualpa havia ofert com a rescat per la seva vida i dels que es trobaven a les tombes dels indígenes. El febrer de 1564 va fer testament i va escriure encara un nou memorial al Consell d’Índies. Va morir el 17 de juliol de 1566 al convent de Nuestra Señora de Atocha de Madrid.

Pedro Calderón de la Barca

Es va distingir com a soldat al servei del Duque del Infantado a la guerra dels trenta anys durant elsetge d’Hondarribia de 1638 i a la Guerra dels Segadors. Ferit durant la Batalla de Lleida 1642, va obtenir la llicència absoluta el 1642 i una pensió vitalícia.

Els temes de Calderón són els típics del barroc i estan envoltats de pessimisme existencial. Es pregunta sobre què es la realitat, sobretot tenint en compte els enganys de la societat, ja que tota la vida sembla un somni. L’individu està asfixiat pels convencionalismes i les enveges, que no el deixen ser lliure ni mantenir els seus principis, entre els que destaca l’honor. La religió ocupa un paper central: defensa una pietat autèntica i respectuosa amb els dogmes del catolicisme. L’amor apareix com el motor de l’acció per als personatges, caracteritzats per un parell de trets del seu caràcter que els fan propers a l’arquetip.

Militar i polític veneçolà, fou una de les figures més destacades, juntament amb l’argentíJosé de San Martín, del moviment d’emancipació americana davant l’Imperi Espanyol. Va contribuir de manera decisiva a la independència de les actuals Bolívia, Colòmbia,Equador, Panamà, Perú i Veneçuela. Li fou concedit el títol honorífic de “Libertador por el Cabildo de Mèrida” a Veneçuela que, després de ser-li ratificat a Caracas, va quedar associat al seu nom. Els problemes per tirar endavant els seus plans van ser tan freqüents que va arribar a afirmar de si mateix que era “l’home de les dificultats” en una carta dirigida al general Francisco de Paula Santander, el 1825.

Va participar en la fundació de la Gran Colòmbia, estat que va intentar consolidar com una gran confederació política i militar a Amèrica, de la qual fou president. Bolívar és considerat per les seves accions i idees una destacada figura de la història universal, ja que va deixar un llegat polític en diversos països llatinoamericans alguns dels quals l’han convertit en objecte de veneració nacionalista com ho queda palès pels nombrosos reconeixements que s’han generat: porten el seu nom Bolívia, la República Bolivariana de Veneçuela el departament de Bolívar a Colòmbia, la província de Bolívar a l’Equador, i moltes altres localitats, institucions, parcs, muntanyes, entre d’altres, arreu del món. Lamoneda veneçolana s’anomena bolívar.

Va néixer el 23 de desembre de 1881 a la ciutat de Moguer, població situada a la província de Huelva. Va estudiar a la Universitat de Sevillala carrera de Dret per exigència del seu pare, encara que no va finalitzar els seus estudis. Els poemes de Rubén Darío, el membre més destacat del Modernisme en la poesia espanyola, el van commoure especialment durant la seva joventut.

El 1900 va publicar els seus dos primers llibres de textos. La mort del seu pare aquell mateix any i la ruïna familiar li van causar una profunda preocupació, viscuda intensament a causa del seu caràcter hiperestèsic, i el 1901 ingressà a causa d’una forta depressió en un sanatori a la ciutat francesa de Bordeus, on va tenir una aventura amorosa amb la dona del seu psiquiatra. El 1905 retornà al seu poble natal i sis anys més tard es traslladà a Madrid. Va fer diversos viatges a França i posteriorment als Estats Units d’Amèrica, on es va casar amb Zenòbia Camprubí i Aymar.

L’any 1936 es va veure obligat a abandonar Espanya en esclatar la Guerra Civil Espanyola i s’establí a l’illa de Puerto Rico, on també van viure exiliats artistes com Pau Casals o Francisco Ayala, i esdevenint professor universitari. El 1946 roman hospitalitzat vuit mesos a causa d’altra crisi depressiva. El 1956, tres dies deprés de ser-li concedit el Premi Nobel, morí la seva esposa a conseqüència d’un càncer, detectat ja el 1931. Jiménez mai es recuperà d’aquesta pèrdua i morí el 29 de maig de 1958 a la ciutat de Santurce, situada a Puerto Rico. Posteriorment les seves restes foren traslladades a Espanya.

(Font: Vikipèdia)

Antoni Gaudí i Cornet

Es va traslladar per realitzar els seus estudis d’arquitectura a la ciutat de Barcelonaon les seves primeres obres van estar influïdes per diversos estils com el neogòtic,mudèjar, barroc, fins arribar a l’explosió del modernisme on va aconseguir d’implantar un estil propi, amb la utilització dels seus estudis sobre la natura i les formes reglades de la geometria, la utilització de totes les arts aplicades per la decoració dels seus edificis i la recuperació per l’ornamentació de l’antic mosaic transformat per Gaudí en trencadís, convertit en una nova tècnica.

La seva contribució a l’arquitectura és única i està considerat com un dels màxims exponents del modernisme.  Des de la infantesa Gaudí va ser un atent observador de la natura, de la qual l’atreien les formes, els colors i la geometria. Malgrat tenir grans edificis realitzats, dels quals cada vegada es fan més monografies, el que més fama l’hi ha donat arreu del món és sens dubte el Temple de la Sagrada Família, obra encara en construcció i que a mesura que s’alça, la seva popularitat i admiració continua creixent.

Elisabet

Segons l’Evangeli segons Lluc, 1, 36, Elisabet i el seu marit Zacaries eren justos davant Déu i vivien amb rectitud però no tenien fills. Zacaries va ser visitat per l’Arcàngel Gabriel que li va explicar que la seva dona aviat tindria un fill. Quan Elisabet ja era embarassada, rebé la visita de Maria, que estava embarassada de Jesús: el fet és conegut com a Visitació.

Les paraules d’Elisabet beneint Maria són molt conegudes i van donar lloc a l’oració cristiana de l’Ave Maria:

I quan s’apropava, Elisabet sentí la salutació de Maria, i l’infant es mogué en el seu si. I Elisabet fou plena de l’esperit de Déu i cridà en alta veu: “Beneïda ets entre les dones, i beneït el fruit del teu ventre”.